Preparats per a la conferència?

Una activitat que realitzem amb freqüència i que ens aterra al mateix temps, és parlar en públic. Però... Per què hem de tindre-li pànic a aquesta acció tan senzilla?

Els humans necessitem comunicar-nos i conversar amb altres persones, a més és interessant rebre feedback de com ens veuen els altres. Açò és una realitat que podem observar cada dia, ja que seria impossible o quasi impossible no parlar-li a ta mare o no dirigir-te al mestre o company per demanar-li alguna cosa. I molt més difícil seria (en el meu cas) no poder contar-li alguna anècdota al teu amic o no expressar la teva opinió respecte a algun tema. Aquestes simples converses fan més fàcil la relació entre les persones.

 

Però i quan hem de parlar sobre algun tema a un públic més dens? Perdem el control, ens entra el nerviosisme, ens quedem en blan, dit de manera vulgar: "ens caguem damunt" i no hauria de ser així, ja que els altres no van a menjar-te. Al contrari, van a escoltar i a atendre al que estàs explicant. A més el que tu mostres al públic (em referisc a les emocions, sensacions) és en el que més es fixaran i en el que es quedaran. Està bé que hages parlat sobre "el sexe" un tema emocionant i interessant, però si has estat nerviós davant el públic, sense seguretat i incòmode, el públic absorbirà aquests estats i no prestarà atenció al contingut.

Per aquest motiu, tranquils, respireu i relaxar-vos, que estem en família i volem aprendre alguna cosa més de cada tema. Així és que deixeu-vos la vergonya i la por a casa i endavant, a meravellar al públic!

 

 

 

Reaccionem!

 L'aspecte en el qual em fixe  quan observem algun vídeo, és la reacció que provoca en les persones que ho veuen. Els éssers humans tenim la característica de què podem parlar amb la mirada, fer un gest i que amb aquest l'altre puga entendre el que volem dir o simplement fem carasses quan alguna cosa no ens agrada.

 

Però entre els meus companys no he observat cap d'aquestes característiques, bé ni aquestes ni d'altres. No sé tal volta cada u mostra el que pensa internament, des de dins i s'ho guarda. Jo intencionadament alce la cella, em sorprenc o no mostre expressivitat, no sé.

 

El que vull especificar, és que animen-nos! Diguem si ens agrada, si no ens ha fet gràcia, que ens hi ha transmés el vídeo, que milloraríem o que és el que més ens ha agradat. Perquè així crearem un vincle de confiança i podrem millorar en els pròxims videoblogs que fem, sabrem que és el que agrada al públic, o tal volta, ens tirem del monyo... El cas és parlar!

 

 

Videoblog: Crítica a les cançons llatines

Molt contenta del meu tercer Videoblog, sí, n'estic molt satisfeta amb el resultat. Ha semblat ser el més "polèmic" (pel tema tractat, ja que moltes persones no comparteixen la meva opinió, clar) també està millor construït que els anteriors i sembla amé, entretingut i divertit (segons les opinions de persones que han vist el vídeo). L'esforç i l'entusiasme s'han vist reflectits tant en el resultat del vídeo com en la nota final.

 

Per altra banda he de reconéixer que hi ha hagut aspectes que m'espantaven. Un era la duració del vídeo. Sempre sobrepasse els 5 minuts i solc ser massa "rollera" però en aquest no m'ha passat i no he arribat als meus llargs minuts. Altre aspecte, i el que més m'aturava, era les crítiques negatives que podia rebre. En tractar d'un tema actual i de fer una crítica d'aquest (les cançons llatines) pensava que moltes persones anirien en contra de mi i em cauria una intensa pluja de crítiques. Però per sort meva, no ha sigut així, m'ha donat compte que molta gent opina el mateix que jo i m'han comprés perfectament.

Ja que em costa mostrar la meva opinió si damunt em critiquen... però la cosa bona, és que aquest vídeo m'ha ajudat per afrontar la meva por a donar el meu punt de vista i a rebre les crítiques com un ajuda, com a forma de millorar, d'aprendre, de créixer...

En definitiva, aquest videoblog és una divertida i "suau" crítica (i dic suau perquè he observat vídeos d'altres youtubers que insultaven i menyspreaven a aquest tipus de música) que crec que agradarà a tota persona que opine com jo, de forma realista: que les cançons d'aquest tipus són masclistes, tracten a la dona com a objecte sexual i d'inferioritat, l'home mostra tan sols el seu desig i passió per la xica, i no l'amor i finalment el buit contingut de les lletres.